Categorías
Relatos

La Sang

No sé en quin moment vaig decidir que això era bona idea. Quina ridiculesa de prova de accés: circulem a vuitanta quilòmetres per hora a plena nit amb les llums apagades i no veig una merda. Em maleeixo i contemplo a en Brauli. Sembla tranquil, mirant d’un costat cap a l’altre de la carretera.

Pel retrovisor observo com en Juli, la persona assignada per assegurar-se que complim amb el ritual d’iniciació, mira el mòbil amb més atenció que jo a la carretera. Puja la vista i les nostres mirades es creuen. Intimidat torno la vista a la carretera i per a la meva sorpresa, distingeixo unes llums que s’apropen des de la distància.

—Se’ns apropa un! —exclama en Brauli al veure el cotxe—. Estigues preparat —afegeix donant-me un cop a la cama.

Redueixo la velocitat i espero a que els dos cotxes estiguin ben junts. Quan ens creuem el conductor de l’altre vehicle ens mira amb desconfiança, però segueix la seva ruta.

—Hòstia puta! —maleeix Brauli—. Es que ningú ens pensa dir res? Amb quants cotxes ens hem creuat ja? Tres?

—No t’impacientis, ninot —intervé en Juli, guardant el telèfon a la butxaca de la jaqueta—. Això no es un videojoc…

—És clar que no ho és! —contesta girant-se cap al seient del darrera.

—Veurem si ets tan valent quan arribi l’hora.

—I què passa si no aconseguim que ningú ens digui res? —pregunto fent una ganyota.

—Que no entrareu a la banda —sentencia en Juli.

—Però nosaltres estem disposats a fer-ho… —parla en Brauli abatut.

De cop una ràfega de llums llargues ens enlluerna a tots tres. Mirem cap a la carretera i descobrim un cotxe fent-nos senyals que ens passa a tota velocitat.

—Per fi! —exclama en Brauli—. Dona la volta i envesteix-lo.

Encenc les llums i dono un cop de volant al mateix temps que aixeco la palanca del fre de mà. El cotxe comença a derrapar i dono una volta de cent vuitanta graus. Tenim el nostre objectiu a uns cinquanta metres de distància, trepitjo l’accelerador i començo a empaitar-lo.

—Fes-lo fora de la carretera —m’ordena en Juli.

Agafo ben fort el volant i baixo el pedal de l’accelerador el màxim que puc. Miro de reüll a en Brauli i el veig agafat a l’ansa de damunt de la porta i l’altra mà damunt de la guantera.

Envesteixo al cotxe. Fica els quatre intermitents, però continua conduint en línia recta, torno a provar i aleshores redueix la velocitat i es desplaça cap a un dels costats de la carretera. Em paro a pocs metres del cotxe i espero a que en Brauli em doni la pistola que hi ha dins la guantera.

—Jo esperaré aquí dins —anuncia en Juli—, no em feu esperar massa temps.

En Brauli agafa les pistoles, em dona una i es queda amb una altre. Baixa del vehicle, es col·loca l’arma a l’esquena i hem fa una senyal perquè l’acompanyi. Jo també surto, m’amago la pistola i ens apropem al nostre objectiu a poc a poc.

Una dona embarassada surt del cotxe i comença a cridar-nos.

—Què esteu bojos o què? —diu mirant la part de darrera—. Mireu què m’heu fet! Espero que tingueu els papers en regla…

En Brauli em mira i es porta la mà a l’esquena.

—Ho sentim mo…

—No et moguis, mala meuca! —amenaça en Brauli apuntant-li al cap.

La dona aixeca les mans i retrocedeix un parell de passes.

—No, no —intervinc apuntant-li també.

Camino fins ficar-me al seu costat i miro a l’interior del cotxe. Hi ha un nen petit d’uns quatre o cinc anys que ens observa per la finestra.

—Hi ha un marrec al seient de darrera —informo a en Brauli —. No ho podem fer…

—Com que no? No ens podem fer enrere, paio.

La dona comença a plorar i cau de genolls a terra.

—Si us plau, no ens feu res. Us ho suplico…

—Què collons esteu fent —intervé en Juli sortint del cotxe—. Acabeu la feina d’una vegada…

Torno a mirar a en Brauli amb l’esperança de que es faci enrere, però s’apropa a la dona i la encanona.

—Brauli!

El tret ressona amb força i la sang esquitxa tot el cotxe.

—Brauli, que coi has fet? No veus que està el seu fill mirant?

—Pallasso, espavila’t en matar al marrec o seràs tu qui farà companyia a aquesta pobre desgraciada —m’amenaça en Juli traient-li la pistola al meu amic i apuntant-me.

Miro a l’interior del cotxe i el nen mira amb la boca oberta com raja la sang per la finestra. M’apropo a la porta i l’obro poc a poc.

—Què li ha passat a la mare? —em pregunta.

—Eh… eh… —tartamudeixo sense saber que dir-li.

—Afanya’t, s’apropa un cotxe —m’informa en Brauli—. No t’ho pensis més. Prem el gatell i marxem d’aquí…

—No puc fer-ho… És tan sols un marrec… —Començo a tremolar i miro com les llums es fan cada vegada més grans—. Ho sento, noi.

Li apunto al cap i tanco els ulls.

—Ràpid…

El tret m’espanta, obro els ulls i em quedo sense respiració uns segons. Aparto la mirada del cos inert del nen i em deixo caure al terra.

—No hi ha temps per descansar —em diu el Juli agafant-me de la samarreta—. Hem de marxar d’aquí, ara!

M’aixeco i dono un últim cop d’ull al interior del cotxe.

—Ara sí —parla en Juli ficant-me la mà a l’espatlla—. Benvinguts a la Sang.

Queda rigurosamente prohibida, sin la autorización escrita del titular del Copyright, la reproducción por cualquier medio o procedimiento,  y la distribución mediante alquiler o préstamo público.